“ ON DORM LA LLUNA BLANCA”
Els vols directes a Alacant des de Noruega, després de la pandèmia s’han convertit en una quimera i, avui, quan em disposava a empendre el penúltim «transfer» cap a Estocolm des de Oslo i, segons abans de retornar el telèfon a «mode avió», rebo una allau de missatges i, entre ells, el de Vicent Pérez on m’explica que el nostre amic comú, Miquel «El Forner», acaba de morir. Es el segon propietari del mític Cinema Roma de L’Alfàs que ens deixa en aquest any fatídic per a la família i amics.
Es cert que Miquel no anava gairebé de salut, però tenia, com solem dir nosaltres «el cabet a la feina» i no pensaven, - almenys jo no ho feia- que ens deixaria tan aviat. De fet volia trucar-li aquesta setmana.
Malgrat la diferència d’edat, es podria dir que Miquel i jo erem amics de tota la vida, amb una amistat cimentada als inicis de la nostra democràcia que, ingènuament, pensàvem que duria sota el braç solucions per a tots els nostres problemes i també,- i això és molt important- el tant anhelat Estatut d’ Autonomia amb el que haviem de recuperar les nostres senyes d’identitat després de la llarguíssima nit del franquisme.
I així, no hi havia acte al qual no assistíssim, en places de bous o auditoris, on anàvem entusiasmats a gaudir amb les cançons de Llach o a escoltar un Joan Fuster ja crepuscular, però encara lúcid i incisiu.
Era una amistat que havia de perdurar en el temps amb el tradicional dinar del 9 d’Octubre, les festes, els dinars i sopars. Socarró i sarcàstic com era, treia el millor d’ell a partir del segon gintònic —encara que ja solia despuntar amb el primer.
Però he de dir aquí, en honor a la veritat, que quan vingueren mal dades en el meu fugaç pas per la política municipal, vaig poder comptar sempre amb el seu suport i lleialtat, perquè també era capaç de dir les veritats quan l’ocasió ho requeria.
I, finalment, hi havia la seva faceta de cinèfil empedreït. No hi havia estrena en què no ens veiérem peregrinant pels cinemes de Benidorm —Capitol, Ruzafa, Nereida—, avui desapareguts, per veure, per exemple, Novecento, El caçador, El padrí i tantes altres.
Precisament per això no trobo forma millor d’acomiadar-me d’ell que amb les paraules que pronunciava Paul Newman, encarnant un mafiós irlandès amb ressonàncies shakesperianes a «Road to Perdition» (Camí a Perdició), obra mestra de Sam Mendes que l’amic Miquel em recomanava. Newman s’acomiada amb elles d’un membre de la banda que un fill seu deslleial i corrupte ha matat i a ell no li queda altra que vetllar-lo. Una escena memorable que, si no estic enganyat, va ser la darrera de Newman.
«Let’s drink to Danny’s honor. Let’s wake him to God and hope he gets to heaven at least one hour before the Devil finds he’s dead»
(Bevem a la salut de Danny. Encomanem-lo a Déu i esperem que arribi al cel almenys una hora abans que el dimoni s’assabenti que ha mort).
Així doncs, salut, amic!
Que la terra et sigui lleu!







